Sobren les paraules

Pili Dora Comprimida (Paqui Noguera)

Pili Dora Comprimida (Paqui Noguera)

A La Fe (cosa inusual, perquè solc treballar a Alacant), amb el Doctós Càpsulo Prentendós (Jaume Costa), varem tindre l’oportunitat de conèixer a Miquel, un xiquet de 12 anys, amb desnutrició, que no parla, i estant fent-li un estudi neurològic.

En el moment de la transmissió la infermera ens conta que és un cas especial, que no saben el que li passa, ha estat abandonat recentment i estan fent-li estudis.

Quan estem acabant les transmissions se’ns acosta la pediatra i ens parla de Miquel. Ens diu que anem alerta, perquè te reaccions estranyes, s’espanta de vegades i pot tenir reaccions agressives, que encara no l’han vist riure. No parla i, com que no tenen la seua historia, no saben si te un problema de base o és pel shock que ha patit al ser abandonat.

Quan anem a l’escola la mestra ens pregunta si ja hem vist a Miquel, però encara no l’havíem vist. Quan comencem la vesprada al servei una auxiliar també ens adverteix de la cura que hem de tenir amb ell.

Quan, per fi, arribem a la seua habitació està a soles, Càpsulo toca una melodia amb la mandolina i entrem poc a poc, ens mira amb sorpresa, però prompte s’il·luminen els seus preciosos ulls clars, de seguida sabem que tot anirà be. Ens presentem, encara que ell no parle, sabem que ens entén. Ens enredem amb les trenes, ens confonem amb les portes i entropessem amb quasi tot i Miquel ens regala el seu riure. Estem una bona estona amb ell, però ens haguérem quedat allí molta estona més. Ells s’ho passa be, no ens parla amb la seua boca, però si amb els seus ulls.

Paqui Noguera (Doctora Pili Dora Comprimida)

Anuncios

“Dormi tesoro”

Teo Mómetro (Panchi Coves)

Teo Mómetro (Panchi Coves)

A Fernanda, con tan solo 13 años, le diagnosticaron un Osteosarcoma (tumor óseo canceroso) y tuvieron que amputarle la pierna derecha. Cuando la Doctora Pilidora (Paqui Noquera) y yo preguntamos por ella a la enfermera que le atendía, nos dijo que había ingresado para que le administraran un ciclo de quimioterapia.

Cuando llegamos a su habitación, Fernanda nos demostró en todo momento que estaba receptiva y necesitada de nosotros. Nos miraba y permitía que la mirásemos. Su madre estaba presente. Hicimos una tontería muy grande con la forma de abrir y cerrar puertas… se rieron bastante.

Al finalizar este juego le propusimos a la joven cantarle una nana, pues acababa de desplazarse de su mesa a una cama para acompañantes que tenia a un metro. Lo hizo sola, su madre se alertó por si se caía o lastimaba perdiendo el control por su limitación. Pero Fernanda nos hizo una demostración de autosuficiencia, de no necesitar la ayuda de nadie para maniobrar a su gusto. Se acurrucó entre las sábanas y afirmó que sí que quería una nana. Le cantamos una canción de cuna italiana que solemos entonar: “Dormi tesoro”. La madre de Fernanda a mitad de la nana no pudo contenerse unas lágrimas y se giró levemente para que su hija no la viera. La adolescente, acurrucada, cerró los ojos e hizo ademán de jugar con nosotros a que era un bebé. Estaba cansada.

Panchi Coves (Enfermero Teo Mómetro)

Blog de WordPress.com.