Momento sanador

Beni Cilina (Nuría Urioz)

Beni Cilina (Nuría Urioz)

En la UCI del Hospital Clínico de Valencia, está Adriana de 2 años con muerte cerebral por shock séptico. Aunque estaba totalmente “dormida”, las complejas máquinas seguían manteniendo activo el funcionamiento de sus órganos vitales… ¿qué paradoja, no? No pude evitar recordar a mi papá cuando se hallaba igual. No pude evitar mi emoción. Siguiendo nuestras propias creencias y la metodología de PayaSOSpital, ofrecimos a Adriana una música suave, dulce, amorosa. La melodía de la mandolina, las caricias en su bracito… ya no éramos Cápsulo y Beni. Éramos Jaume y Núria, entregándole nuestro amor y deseándole un bonito camino a través de las estrellas.

Más tarde compartimos un momento muy emotivo con la enfermera Adela. Después de nuestra intervención con Adriana, yo estaba tan emocionada que pedí a Jaume retirarnos un momentito al cuarto reservado para el personal, dentro de la UCI. Necesitaba un respiro, soltar mi emoción y recobrar mi centro. Adela entró y al ver mis lágrimas, ella también soltó las suyas y compartió con nosotros la dificultad de su trabajo ante casos como el de Adriana. Nos dimos un buen abrazo lleno de complicidad. Para los tres fue muy reconfortante este momento lleno de humanidad, en el que las personas compartían su emoción ante la grandeza de la vida y la muerte, al margen de sus roles laborales. Fue un momento sanador.

Núria Urioz (Cap de Cervell Beni Cilina)

Sobren les paraules

Pili Dora Comprimida (Paqui Noguera)

Pili Dora Comprimida (Paqui Noguera)

A La Fe (cosa inusual, perquè solc treballar a Alacant), amb el Doctós Càpsulo Prentendós (Jaume Costa), varem tindre l’oportunitat de conèixer a Miquel, un xiquet de 12 anys, amb desnutrició, que no parla, i estant fent-li un estudi neurològic.

En el moment de la transmissió la infermera ens conta que és un cas especial, que no saben el que li passa, ha estat abandonat recentment i estan fent-li estudis.

Quan estem acabant les transmissions se’ns acosta la pediatra i ens parla de Miquel. Ens diu que anem alerta, perquè te reaccions estranyes, s’espanta de vegades i pot tenir reaccions agressives, que encara no l’han vist riure. No parla i, com que no tenen la seua historia, no saben si te un problema de base o és pel shock que ha patit al ser abandonat.

Quan anem a l’escola la mestra ens pregunta si ja hem vist a Miquel, però encara no l’havíem vist. Quan comencem la vesprada al servei una auxiliar també ens adverteix de la cura que hem de tenir amb ell.

Quan, per fi, arribem a la seua habitació està a soles, Càpsulo toca una melodia amb la mandolina i entrem poc a poc, ens mira amb sorpresa, però prompte s’il·luminen els seus preciosos ulls clars, de seguida sabem que tot anirà be. Ens presentem, encara que ell no parle, sabem que ens entén. Ens enredem amb les trenes, ens confonem amb les portes i entropessem amb quasi tot i Miquel ens regala el seu riure. Estem una bona estona amb ell, però ens haguérem quedat allí molta estona més. Ells s’ho passa be, no ens parla amb la seua boca, però si amb els seus ulls.

Paqui Noguera (Doctora Pili Dora Comprimida)

Una cajita de música

Jaume Costa (Doctós Càpsulo Prentendós)

Jaume Costa (Doctós Càpsulo Prentendós)

Eva és una xiqueta de 6 anys, té una PCI (paràlisi cerebral infantil) i està ingressada en l’UCI de l’hospital Clínic per una obstrucció intestinal. He tingut la sort de veure-la tres dies que he anat al Clínic. Els dos primers en UCI i el tercer, en planta.

El primer i el segon dia que la van veure, estava molt inquieta i es movia molt. Al sonar la mandolina, es va girar, i a Bini Cilina (Núria Urioz) i a mi, ens va regalar un meravellós somriure… i es va calmar.

El tercer dia, en la habitació, anava amb el Professor Microscopio (Ventura Cano), la van veure dues vegades, pel mati i per la vesprada. Els familiars eren diferents en les dues intervencions, pel mati mes majors i per la vesprada mes joves; però tant uns com els altres ens van dir les mateixes paraules al entrar a l’habitació: “No se entera”. Però la musica en les dues ocasions va fer el mateix efecte en Eva. La mandolina va sonar i ella va reaccionar calmant-se i somrient a les primeres notes, mirant el lloc d’on venia la música. Emocions dels familiars i plor silenciós de una dona major, segurament la iaia… Molt emotiu…, la música sense dubte és el millor llenguatge.

Quina mirada més bonica la de Eva… Gràcies per el teu somriure… Els familiars es van quedar bocabadats de la seua reacció, i van dir: “Le podríamos comprar una cajita de música”.

Jaume Costa (Doctós Càpsulo Prentendós)

Crea un blog o un sitio web gratuitos con WordPress.com.